Història

Etapa espanyolaCentre Històric de Quito.En 1534, el capità espanyol Sebastián de Belalcázar va conquistar terres equatorianes. Aquest, un cop presa Quito, la va refundar com a ciutat espanyola, el 6 de desembre de 1534, batejant com San Francisco de Quito en honor a Francisco Pizarro. Quito va ser capital de la Presidència de Quito i Real Audiència de Quito formant part del Virregnat del Perú. Els espanyols van utilitzar no solament els assentaments urbans indígenes com a base de les noves ciutats mestisses, sinó que també van usar diversos elements de l'estructura social autòctona per colonitzar els territoris que van ocupar, els indígenes els superaven en nombre però els espanyols tenien una major destresa militar per el que van sotmetre a les poblacions indígenes, obligant-les a abandonar les valls temperades de la Serra i situar-se en els erms alts. Els Inques, a més d'estar en guerres internes desconeixien les armes de foc. Es diu que molts indígenes van pensar que els espanyols que muntaven els seus cavalls eren éssers de quatre potes i comparaven el so dels canons amb el dels trons, però no va passar molt temps perquè els indígenes comencessin a defensar-malgrat la seva desavantatge.Quito va ser el principal assentament espanyol a la zona, i d'ella van partir les expedicions que van permetre el descobriment del riu Amazones, i la fundació de la resta de ciutats equatorianes. En 1739, l'actual Equador es va integrar en el Virregnat de Nova Granada juntament amb Caracas, Panamà i Santa Fe de Bogotà. Les relacions entre la població autòctona i els nouvinguts es van regir per institucions jurídiques com la Mita i l'Encomana, aquesta última aprovada per les Lleis de Burgos en 1512 per a la defensa dels indis. Malalties com el xarampió van delmar la població indígena. Això va fer que per al treball forçat es portés població africana negra, en qualitat d'esclaus, el que va contribuir al mestissatge de l'Equador actual.Además dels esclaus negres, gran part de la població negra al país és de l'actual Esmeraldas. Es diu que un vaixell d'esclaus va naufragar davant les costes esmeraldeñas i una gran quantitat d'esclaus van quedar aquí amb dos espanyols supervivents que van morir al poc tiempo.La colònia va permetre el desenvolupament de les arts, especialment l'arquitectura, pintura i escultura. A la Colònia es destaca l'Escola Quiteña, com un espai d'alta producció artística, famosa fins a l'actualitat, per autors com Miguel de Santiago, Caspicara i Bernardo de Legarda, entre d'altres.Emancipació i Gran ColòmbiaArticles principals: Independència d'Equador i Gran Colòmbia.Els tres departaments (Quito, Cundinamarca i Veneçuela) en el temps de la Gran Colòmbia federada.Els primers moviments van començar el 1809 amb la rebel · lió dels Criolls contra el domini espanyol coneguda com a Primer Crit d'Independència Americana. Encara que hi ha altres precursors com Eugenio Mirall, savi crioll d'origen mestís que va llançar les primeres proclames per escrit en la publicació El Nou Luciano de Quito. Els revoltats van formar una Junta de Govern provisional el 10 d'agost de 1809 a Quito, però els participants van acabar sent empresonats i assassinats en la Matança del 2 d'agost de 1810. En aquesta data els revoltats no propugnaven la independència sinó que parlaven d'una República Monàrquica o una Monarquia Republicana, sinó canviar les autoritats "afrancesades" a Quito, mantenint fidelitat al captiu rei Fernando VII.8 Part de la historiografia de l'Equador considera aquest succés com el Primer Crit d'Independència Hispanoamericana i l'inici del procés d'emancipació de la región.Terminado el domini francès i amb la negativa del rei d'Espanya, Ferran VII, d'acatar la Constitució de Cadis, es van desencadenar una onada de moviments independentistes en l'Amèrica Espanyola.És així com l'antiga Presidència i Audiència de Quito aconsegueix escindir-se de la metròpoli en la Batalla de Pichincha del 24 de maig de 1822, gràcies al triomf del Mariscal Antonio José de Sucre, lloctinent de Simó Bolívar.El territori de Guayaquil (que s'havia separat d'Espanya el 9 d'octubre de 1820 i mantenia un govern propi) va passar a formar part de la Gran Colòmbia sota el nom de Districte del Sud al costat dels territoris de Quito i Cuenca. El col · lapse de la nova república va donar lloc a la formació dels estats sobirans de Nova Granada (actuals Colòmbia i Panamà), Veneçuela i Equador en 1830.Cuando el 1822 l'exèrcit independentista, comandat per Antonio José de Sucre, va vèncer a les forces realistes en la Batalla de Pichincha, els territoris van formar part de la Gran Colòmbia, però la gran rivalitat entre el seu president, Simón Bolívar, i el seu vicepresident, Francisco de Paula Santander, va ocasionar la disgregació de la Gran Colòmbia. Des de 1830, any de la fi de la Gran Colòmbia, les nacions de: Equador, Colòmbia, Veneçuela i Panamà van mantenir el seu nexe polític i econòmic ja que es van continuar com a estats federats durant 5 anys més